Quan l’home i la dona van mudar-se de l’apartament posterior a la casa unifamiliar que quedava al pati del darrera, havia tot just nascut la seva tercera filla. Uns quants anys i dos parts després, a la casa ja li saltaven les costures, com si volgués confirmar aquella teoria que la dona havia plantejat feia temps: a partir del tercer nen el caos augmenta de forma exponencial, no lineal.
I així va caure una paret, i aquella llar va unir-se a un passadís que es bifurcava cap al final. A l’esquerra s’hi obria una gran sala que havia allotjat molt de temps maquinària pesant, monstres ventrelluts que tronaven a través dels murs i gotejaven tinta tenyint el terra de taques grises. Ara la sala era buida, les restes havien sigut esborrades i només les pedres recordaven borrosament aquella cridòria estremidora. Cap a la dreta del passadís, una escala conduïa a un altell que havia sigut, temps enrere, magatzem de muntanyes i muntanyes de papers, i ara només era una superfície aspra i desolada amb angles i desnivells.
El caos cridava de joia i celebrava l’expansió del seu regne. Rabent vessava sobre corredors i habitacions. La seva escuma picava amb força contra l’escala recentment incorporada, gotejava esglaons avall, inundava l’altell. Quan la tempesta s’apagava i l’aigua reculava, deixava enrere un rastre de residus flotants que es posaven sobre les superfícies buides. Els esglaons de l’escala eren plens de cistells i capses de grans dimensions, plens de plats, coberts, guirlandes i espelmes, objectes que només s’utilitzaven a casa durant les grans festes. Les maletes omplien les cantonades buides de l’altell i, entre elles, antics instruments musicals trobaven el seu etern repòs. De les parets creixien calaixeres atapeïdes d’àlbums de fotos i carpetes, i al cap d’un temps la pols ja ho cobria tot amb el seu vel.
Al bell mig s’hi alçava una porta que havia emmarcat, un dia, un vidre translúcid. Ara ja feia temps que el vidre havia desaparegut i l’havia substituït una làmina de fusta envernissada. Els anys havien esgrogueït el vernís i l’havien adornat amb esquerdes, que s’estenien per la superfície com vasos sanguinis. Només la targeteta verda i vermella sota el pany indicava l’ús que havia tingut antany l’espai rere la porta. Durant la tempesta, que havia arrasat tot aquell espai, la porta s’havia torçat una mica, de manera que el pany i els dos colors de la làmina sota seu eren ja només un trist record de la seva funció antiga.
Tot i així encara es deixava tancar, com un mur de contenció contra el caòtic món exterior. Ni la gasa o el vel de la pols ni els brams estridents dels habitants de la casa eren capaços de travessar-la. La Calma era la deessa de la ciutadella que protegia la porta. La Calma estenia sobre la cambra la seva capa, teixida amb el monòton murmuri del vent, sobre el qual el trànsit del carrer brodava sanefes de fil d’or. Per les seves mans corria el temps i s’escolava per les esquerdes dels murs, més somnolent i carregós que a l’altre costat de la porta.
El terra de la cambra estava format per petits quadrats grisos de deu per deu centímetres, de gra gris fosc, que desembocaven en una petita vora abans d’arribar a la paret. Nou files de grans rajoles de color groc clar cobrien els murs. A l’esquerra de la porta hi faltava una peça entre la cinquena i sisena fila; potser un dispensador de sabó o un tovalloler hi havien instal·lat una vegada el seu desordre.
Les parets de més amunt, igual que el sostre, eren pintades de blanc, però la llum del sol semicircular de vidre translúcid les tenyia suaument de groc. El càlid con lluminós competia contra la claror blavosa que penetrava a través de la petita finestra davant per davant de la porta. La finestra mateixa era amb prou feines reconeixible. Gruixuts estrats de vestits de seda, de neoprens i de disfresses de carnaval cobrien per complet aquell petit forat. Amb l’expansió de la casa s’hi havien mudat peces de roba provinents dels armaris més diversos, i hi havien fundat el seu propi regne. Després del seu llarg viatge havien trobat aquell raconet enrajolat, havien clavat a les parets els seus penjadors i havien fet casa. Ara n’eren els orgullosos habitants, cada peça de roba un record d’un moment feliç de la vida en família.
A l’hora de mudar-se hi havia hagut discussions sobre la configuració social del nou estat. Després de deliberar molt van acordar organitzar-se en tres classes socials amb veu igual.
D’una banda hi havia les fines senyories, robes de nit de seda fluïda i vermella i tafetà negre. Feien olor de forts parfums i també una mica de suor freda, de balls que s’allargaven tota la nit. El seu cruixir suau evocava passos sobre parquets llisos, dringar de vasos i converses oblidades, i recordava el gust del xampany escumós i de dubtosos bufets de càtering. Aquells vestits brillaven a la llum del petit sol artificial, segurs de ser els més valuosos del lloc, aquells amb els quals s’anava més amb compte. Alguns d’ells eren tan fràgils que els protegien fundes, bosses de roba pesants que els estalviaven el contacte amb el perillós món exterior.
Després hi havia els amants de la rauxa, els Carnevalistes. La casa estava situada a Düsseldorf, i com a la majoria de ciutats per on es passeja el Pare Rin, era difícil viure-hi ignorant la “cinquena estació”. Com pells gruixudes, aquests altres habitants de la cambra protegien els seus portadors de la fred, les empentes i els esquitxos de cervesa. D’aquí que, tot i les incomptables bugades, enfonsant el nas a les capes de pirata i les jaquetes d’húsar encara se sentís una lleugera olor de llevat i de ferment. Les disfresses parlaven de festes esbojarrades, desfilades de carnaval, música a tot volum i sales plenes de gent. Pertanyien a aquest grup dues caixes plantades al terra de la cambra. L’una era de plàstic, transparent, l’altra feta casolana amb parets de poliestirè i cinta aïllant. A dins hi dormien les perruques i els tricornis, que completaven les vestimentes dels carnevalistes. Sovint, les disfresses de carnaval es mofaven dels vestits de nit; no tenien ni idea de què era una festa de veritat.
Cínics, els neoprens es reien de tot plegat. Sabien que eren les veritables estrelles del lloc. Els vestits de nit i les disfresses oferien potser un curt retir de l’estrés del dia a dia, però ells representaven la veritable llibertat. Els ulls dels seus propietaris brillaven d’il·lusió només de treure’ls de l’armari, i la casa al complet ressonava de veus emocionades i del soroll de rodes de maleta sobre els esglaons. Mentre que els altres no sortien mai de la ciutat, ells marxaven de viatge. Durant hores i hores eren transportats dins un cotxe rondinejant, fins que els desempaquetaven en un indret llunyà, on l’aire era més pur i més clar, on se sentia el gust de la sal a la boca i on el soroll de fons no el provocaven els vehicles passant veloços a fora el carrer, sinó ones amplíssimes, fredes i cristal·lines, brillant a la llum del sol. Als seus poros hi havia sempre grans de sorra, i la seva sentor de goma es barrejava amb la promesa de moments despreocupats i de calma. Els neoprens vivien per aquests dies dedicats a la felicitat; durant mesos es nodrien només del record i de la il·lusió del viatge següent, quan tornarien a abandonar els seus penjadors.
Era una vida pacífica, la dels habitants d’aquella cambra. Només molt de tant en tant entrava algú i se n’emportava algun. Quan tornaven, contaven als altres les seves aventures en opulentes efemèrides, festes salvatges o llargues setmanes al mar. Hores i hores presumien de les històries que tenien per explicar, segurs sota el mantell protector del seu déu, mentre fora el caos colpejava les fronteres del seu regne. I la petita nina Corolle, que encara feia olor de vainilla, tenia el privilegi de sentir-ho tot. Acompanyada de tots els seus minúsculs vestits de color rosa, s’estava dins la seva capsa a darrera de tot, a la cantonada, i s’entretenia amb totes aquelles aventures. Un bon lloc per a jubilar-me, pensava sovint, aquí, a la cambra més petita de la casa.
signed: Wein in den Muscheln
Bayreuth, June 2023
Comentários