El downtown de Frankfurt del Main va fer-li, des de lluny, una impressió favorable. Havia visitat un arxiu en un barri situat més enllà dels gratacels, on la ciutat esdevé abarcable, on de sobte la il·lusió òptica s’acaba i hom pren consciència d’ésser al bell mig d’Europa i no pas a la jungla de cristall ultramarina. Ara caminava en direcció al riu, en un matí radiant de primavera, els castanyers palpitants de verd i el cel blau, blau, no pas gris com sempre, sinó ben bé de color blau, i allà al fons tornava a emergir el miratge d’acer i calia tornar a somiar en la Fifth Avenue. Fal·lus contra fal·lus, va pensar, perquè, com a Mannhatan, a Frankfurt també es dona la ridícula avinentesa que els edificis més alts del passat ja no són els edificis més alts del present, i les seves figures se solapen les unes contra les altres, i una torre antiga com d’exin castillos, vermella, endurida i rugosa, sembla el model llargament superat del monstre vertical que l’engoleix per darrera. S’assemblen molt, va pensar, s’assemblen en la seva masculinitat infantil i incongruent i perquè sempre les coronen àngels, o banderes, o grues, o antenes, com si no en tinguessin prou d’haver arribat tan amunt i volguessin demostrar com de més amunt encara es pot arribar.
Va caminar per dins d’aquella jungla domesticada, neta i polida i només vagament reminiscent del vici urbà de Nova York, i va arribar al Main no pas com aquell qui arriba a l’East River, tip de dumplings i de pa fregit, deixant enrere la criminalitat simpàtica, inofensiva i oberta als ulls de tothom de Chinatown i després d’haver-se momentàneament transportat als anys trenta davant del bloc expressionista del Manhattan Municipal Building –un estrany edifici que només aconseguia recordar en blanc i negre–; sinó serè, en un estat de plena tranquil·litat espiritual i amb la sensació agradable de no haver perdut l’orientació. Se li va escapar un somriure en veure, a banda i banda del riu, dos passejos tapissats de verd i flanquejats de plataners o de moreres. Va travessar un pont. Des de la part de Sachsenhausen, l’skyline li oferia de nou un perfil simpàtic. Alemanya és el mal menor, va pensar, per enèsima vegada, i va encaminar-se cap al riu amb la intenció de jeure sobre el tapís verd, obra de les oques que hi pasturen i caguen in aeternum amb impunitat animal. Ho va fer sense perdre de vista en cap moment l’acer i el cristall acumulats sobre l’altra riba. El satisfeia copsar l’ordre inherent d’aquell cúmul: com una campana de Gauss, la línia de les teulades s’enfilava lentament per l’esquerra, arribava al seu màxim més o menys davant dels nassos, i descendia amb pendent igual cap a la dreta. Més a l’esquerra i més a la dreta, aquí, allà, com mesos extremadament plujosos o extremadament secs en un gràfic meteorològic, o com espàrrecs frescos declarant sorprenentment la seva fàl·lica existència enmig del sotabosc, s’erigien alguns gratacels sols. Transplantats del seu medi natural a barris perifèrics de la ciutat, on l’arbitrarietat urbanística del Wiederaufbau no s’havia expressat en metres d’altura, sinó d’altres maneres encara més sagnants, tots sols a la perifèria, va dir-se, recordaven els brins d’herba solitaris que creixen als camins en la direcció de l’asfalt, de la grava o de la sorra, disseminats i cada vegada més escassos a mesura que s’allunyen del verd d’on provenen, i ràpidament se li va aparèixer al lòbul frontal el parc inconcebible del Nymphenburger Schloss i la seva hipnotitzant superposició d’estils de jardineria, un jardí francès que esdevé un jardí anglès (que és de fet tant o més artificial que un jardí francès, tot i que vulgui fer la impressió de la natura), perquè justament en aquelles coordenades encantades, no pas lluny d’on es trobava, es dona el mateix fenomen: si, a la bona estació, hom segueix el camí de grava que condueix més enllà de l’arranjament versallesc que presideix el parc cap a l’així dita Pagodenburg, una de les múltiples residències secundàries producte del caprici momentani de successius reis, reines, prínceps i princeses bavaresos, i davant seu compren fins a quin punt el prat que queda a l’esquerra i el bosc que queda a la dreta constitueixen dos universos diferents, dues exploracions del verd en textures oposades, o de la verdor com a concepte en dues tradicions de pensament diferents, o de l’efecte cromàtic, en fi, de la presència i de l’aparença de l’absència de l’empremta de l’home sobre el paisatge, notarà, com un error en la matriu, les taques de quatre, cinc, sis roures majestuosos i solitaris que estiren la promesa del bosc artificial més enllà del seu perímetre, com aventurers brins d’herba sobre l’asfalt, o com gratacels espontanis exhibint la seva gratuïta omnipotència sobre la perifèria d’una gran ciutat europea.
Havia aparcat les coses sobre la gespa, i ara jeia despreocupat sota el sol plàcid del mes de maig. La sensació de trobar-se en un espai carregat d’estímuls i no obstant perfectament amable i respectuós amb els sentits – una sensació que no havia experimentat mai al seu país d’origen – va fer-li venir una set serena, comprensible i unívoca, set d’aigua, vet-ho aquí, aliena a aquella altra set que el turmentava sovint i que li costava distingir de l’apetit sexual. Va beure d’una ampolla de plàstic tancant els ulls i projectant el cap cap al sol i quan els va obrir, un cop satisfet l’instint, va trobar-se exactament amb el mateix panorama que havia disseccionat feia un moment. Sobre el Main, un riu poderós i manso al mateix temps, membres de la centenària Rudergemeinschaft Sachsenhausen feien córrer les seves embarcacions amb promptitud i disciplina. Tot al seu voltant li oferia un aspecte afirmatiu i correcte. “En aquest lloc, va dir-se a si mateix, començant un breu monòleg, “reneix l’esperança de no haver errat encara el camí. Aquesta realitat que m’envolta, m’envolta amb contundència, i és evident que la veritat hi té un lloc. Aquesta realitat…” Va obrir els ulls. El filtre marronós de les ulleres de sol no va poder contra l’asserció que li va sortir a continuació de l’espinada: “Aquesta realitat és ben bé la realitat”. No era pas poeta, ni filòsof, amb prou feines era un intent d’investigador amb problemes per plantejar-se res correctament, amb una terrible ansietet, més ben dit, de plantejar-s’ho tot incorrectament, però de tant en tant el seu cervell feliçment cansat li oferia viatges químics de gran voltatge pel gruix esponjós i enteranyinat de la memòria. Quin gran què, després d’un tal viatge, haver sabut tornar pel mateix camí, o potser per una drecera inusitada, a la llum dels fenòmens! I quin gran què, precisament, trobar en els fenòmens una àrea de descans! Una joia infinita el va inflar i va seguir fent la fotosíntesi a la vora del riu com els plataners o les moreres, no era important, va dir-se, es podia permetre dubtar de si aquells arbres eren plataners o eren moreres, perquè, en qualsevol cas, segur que hi eren, eren allà, com ell, que també hi era.
Potser va ser de tanta joia acumulada, de tanta seguretat, que el que va passar a continuació no va descol·locar-lo de bones a primeres. Més endavant miraria enrere i tindria vergonya d’enfrontar-se al si mateix despreocupat d’aquell moment, li batria el cor inflamat i malalt en recordar-se, encara immers en el seu son anímic, davant de l’estrany esdeveniment responsable de la seva ruïna. Va ser encara mentre dormitejava, però, mentre encara descansava sobre el tapís verd, final i veritablement despreocupat de si mateix, que per l’esquerra va atansar-se-li una merla, la reina dels jardins teutons. Remenant amb el bec l’herba diminuta a la recerca d’una presa, sense deixar mai de fer atenció, com a la jungla o a la sabana, va pensar, al seu voltant, l’animal duia la seva existència tranquil·la cap a ell. Va tornar a escapar-se-li un somriure. Va treure’s les ulleres de sol per observar-la millor, aquella merla comuna, immers encara en la benedicció del migdia. Les merles, com els coloms, no tenen por dels homes, i s’acosten per la gespa fins que un moviment brusc les espanta, perquè, ai las, a diferència dels homes, són presoneres dels seus instints. Va sentir de cop, a prop seu, un riure suau. “Tots els éssers vius són presoners dels seus instints”, va dir-li la merla. “Els homes inclosos”. I a continuació, després de llançar-li una mirada que, si hagués estat humana, hauria estat burleta, va enlairar-se i va desaparèixer sobre el Main. El primer que va pensar va ser exactament això: si hagués estat humana, aquella mirada hauria estat burleta. De bones a primeres, recordaria temps després, no va preguntar-se com podia ser que la merla l’hagués interpel·lat amb veu humana. Simplement va somriure mig irònicament davant la mirada burleta de l’animal. Uns segons més tard, però, va obrir-se un abisme tan i tan profund davant seu que el sentit de l’orientació que li semblava haver conservat al llarg del matí el va abandonar de cop i tot al seu voltant va posar-se a girar i a girar. No n’hi havia cap dubte. L’ocell s’havia atansat, havia obert el bec i havia proferit aquelles sàvies paraules amb una veu sentenciosa: “Tots els éssers vius són esclaus dels seus instints. Els homes inclosos”. I llavors s’havia enlairat i l’havia deixat amb aquella nàusea tan intensa a la vora del riu. Moltes vegades havia somiat despert en la situació en què es trobava: alguna cosa de la realitat circumdant, que era la realitat, no hi havia absolutament cap dubte que allò era la realitat, fallava, es comportava de forma estranya, no hi havia lloc, en la coherència del real, per a ella, i això posava en dubte no només l’existència mateixa de la realitat, sinó també la seva persona, les seves perspectives de futur i la seva felicitat. I el fet de trobar-se a si mateix en un somni l’angoixava profundament. Ves a saber quina mena de trauma o de ferida gestionava, el seu subconscient, amb aquelles idees estranyes, amb aquella por –perquè, havia pensat moltes vegades posant-se per sobre de si mateix, plantejar-se una cosa així era símptome d’una por primordial–. En qualsevol cas, era sempre una por, mai coincidia amb els fets, sinó que els preveia. Allò que li passava en aquell moment, però, i aquella sensació també la recordaria temps després, allò que li passava no era resultat de preveure o de sobreescriure o d’anticipar res. La nàusea que sentia llavors era d’un altre tipus, perquè no era la resposta corporal als fruits de la seva imaginació desbocada, sinó a un fet, a un fenomen concret que s’havia esdevingut a la llum del sol i que era, sobretot, radicalment banal. Mai hauria pogut imaginar que l’error en la matriu seria una cosa semblant. Mai hauria pogut imaginar que de cop se li presentaria tot tan pútrid i inestable perquè una puta merla havia parlat amb ell com una persona normal.
Va aixecar-se, va espolsar-se la roba i va caminar fins a la riba del riu. Ni rastre de la merla. Havia desaparegut sobre la superfície marronosa del Main i vés a saber on devia ser. Evidentment, el primer que va pensar era que es trobava en un somni. Però mai havia somiat que somiava. Només havia tingut por de somiar-ho. Tot i així va fer tot el possible per despertar-se, en cas que realment estigués dormint: va fer-se pessics a la pell, molts pessics a molts punts diferents del cos, va picar-se per tot arreu amb les mans, va sacsejar el cap molta estona, va intentar fer-se mal de mil maneres diferents, va finalment desitjar molt fort, tancant els ulls, despertar-se. Però no es va despertar. No es va despertar perquè ja estava despert, i aquell fet li feia la vida impossible: una merla havia parlat amb ell amb veu humana. Després, com que ja havien passat alguns minuts, va pensar que s’ho havia imaginat, que precisament, com que encara estava endormiscat, potser s’ho havia imaginat. Però no havien passat tants minuts i allò era un record real. No era pas com aquell record que tenia d’haver vist, amb la seva àvia, com un bebè queia del cotxet on el transportaven els seus pares sobre les escales d’un pàrquing, un record antic, tan terrible i tan concret que la seva memòria l’havia bandejat en algun racó del subconscient i ara no sabia ben bé si aquell nen havia realment caigut del cotxet o no. No, no, la merla havia parlat. Calia fer-se càrrec que la merla l’havia mirat amb mirada burleta, havia sabut el que pensava i l’havia interpel·lat amb una rèplica plausible i convincent. I llavors li va venir com una eufòria i va pensar que havia d’explicar-ho. Havia d’explicar-ho a tothom, havia de tornar a casa, abandonar aquell viatge de recerca que tampoc era tan important, i explicar a tothom el que li havia passat a la vora del Main.
Quan va ser a casa, després d’un llarg viatge amb tren que va passar escrivint en una llibreta tot el que s’havia esdevingut aquell matí (els gratacels, el fal·lus, Nymphenburg, els brins d’herba, les oques, els remers, la merla), va posar a fer-se el sopar i va esperar que arribessin la seva dona i el seu fill. La nàusea no l’havia abandonat del tot, però l’eufòria momentània de saber que podia comunicar-ho, de sentir el deure de comunicar-ho, l’havia calmat una mica. També el fet mateix d’escriure-ho en un paper l’havia relaxat, com si de cop el fet hagués guanyat consistència i plausibilitat en passar d’habitar només la seva memòria a formar part del món dels objectes. Mentre fregia uns ous, vessant l’oli roent sobre la clara, va mirar enrere i va fixar els ulls sobre la maleta que contenia la llibreta on hi havia relatat el seu encontre amb la merla. Però va haver de desviar ràpidament la mirada i tornar a fer atenció als fogons, perquè la maleta, li semblava, s’inflava a marxes forçades quan la mirava, i amenaçava d’explotar. Va pensar en la bogeria de tinta i de trossets de paper i de parts d’ordinador que omplirien la casa si realment la maleta petava. La nàusea es va fer momentàniament més intensa, però llavors es va obrir la porta i van entrar la seva dona i el seu fill, i de sobte va trobar-se millor, com alleugerit de sentir que no estava sol, que compartia l’existència amb els seus éssers estimats. Un nen petit, de tres o quatre anys, va córrer directament cap a la taula i es va asseure ben assegut a la poltrona. Ella va acabar de penjar les jaquetes i es va dirigir cap a ell, va fer-li un petó ràpid i acostumat i va seure davant del seu fill. El sopar estava llest. Van menjar en silenci, com sempre. “Com ha anat, a l’arxiu?” “Bé, interessant, com sempre, però una mica desangelat tot plegat, com sempre”, li va sortir de dins, sincerament, va dir-se, era sincerament el que pensava de la seva visita a l’arxiu. El fill, ben educat, va acabar-s’ho tot i va dir: “Avui conte papa? Conte avui!” Ella va mirar-lo amb un mig somriure a la cara i després va respondre: “Sí, avui li toca al papa explicar conte. Eh papa?” Tot era molt reglat, havien construït una rutina molt reglada, va pensar, va acabar de menjar, es va eixugar els morros, va recollir els plats i a continuació va agafar el seu fill a collbè i es va asseure amb ell al sofà. Ella els va seguir i va seure a l’altra punta de la sala d’estar, amb aquell mig somriure encara a la boca i el cap recolzat enrere. “Hi havia una vegada un nen que vivia prop d’un riu moooolt ample i perillós. El nen, que es deia mund, tenia molts amics, tots molt diferents entre si, però sobretot en tenia un amb qui sempre jugava i que sempre li era fidel. Saps qui era aquest amic? No era cap nen com tots els altres nens… Era una merla. Saps què és una merla?” “Una merlaaa”, va repetir el nen. Ella va riure. “Sí, una merla. Un ocell”. Una mirada com d’incomprensió i després un gran somriure. “Tenia un amic que era un ocell?” “Sí, una merla! I un dia que va ploure molt i molt, la casa on vivia en mund es va inundar, i tot va començar a flotar i a flotar enmig del riu i en mund va anar riu avall… I saps què va passar, llavors?” “La merlaaa!” “Exacte, la merla! L’amiga merla va veure en mund al mig del riu i va volar fins a ell per ajudar-lo. I li va dir: “mund, de pressa, agafa’t a aquesta branca – perquè portava una branca aquí al bec – i acosta’t a la riba!” I això va fer en mund. I així va ser com en mund va poder salvar-se, gràcies a la seva amiga merla que el va anar a buscar al mig del riu.” “I no li va dir gràcies després?” “I tant que sí”, va fer, abraçant aquell fill que tenia, tan avançat en tot i tan educat. El nen va acabar d’explicar la història, com era habitual: “I després la merla li va dir: no m’has de donar les gràcies per res! Sóc la teva amiga!” “Exacte! I llavors li va picar l’ullet i va volar cap al niu, perquè ara el riu ja s’havia calmat i en mund podia tornar a casa…”
Mai havia sabut explicar històries. Admirava moltíssim les persones que sabien explicar històries, que es trobaven segures en la ficció, en la concatenació d’esdeveniments ficticis, en la cadena de causes i efectes que sabien seguir amb precisió fins a un final satisfactori. A ell se li escapaven els arguments i les trames, i ara tenia un fill i li havia d’explicar contes cada vespre i era un moment molt incòmode. Aquell vespre, però, era diferent. Mentre explicava aquella història baratíssima de la merla i en Mund i la riuada s’havia sentit segur, segur potser, va pensar mentre posava el petit a dormir, com de segures se sentien aquelles persones per ell admirades en la laberíntica al·leatorietat dels contes, les llegendes i els mites. Però la raó per la qual s’havia sentit segur era exactament la contrària. No era pas la llibertat – il·lusòria, es deia sempre, la suposada llibertat de la ficció és una llibertat completament innocent, falsa i il·lusòria – que proporciona saber-se campant per una cadena de causes i efectes sense més fonament que la pròpia llei del causa-efecte, sinó els peus a terra: el fet indiscutible que, en el fons, la història infumable i absurda que s’havia inventat al moment, com feia cada vespre amb mitja vergonya, enfonsava aquell cop les arrels en la dimensió del real. L’esquerda i el mareig li van tornar de cop. Va tancar la porta de l’habitació del seu fill amb cura i va fer cap a la seva, on l’esperava la dona llegint a la llum tènua de la làmpada de la tauleta de nit. Mentre es desvestia sentia com el cor li batia cada cop més ràpid. Tenia pressa per expulsar-se aquell incident de dins, sentia la pressió del deure a flor de pell, sentia, va pensar, que tenia quelcom per explicar i que ell era l’única persona, veritablement l’única persona adequada per explicar-ho. Era una sensació corporal molt semblant a la que havia experimentat sempre, des de petit, quan es parlava d’alguna cosa en societat i ell era expert en la matèria: de cop se li tençava un nervi determinat i es deia a si mateix que la seva opinió havia de ser tinguda en compte, sí, que no podia ser s’estigués parlant d’aquell tema sense tenir en compte la seva opinió i el seu saber al respecte. Aquell vespre tranquil de primavera ningú havia gosat parlar d’un tema que li pertocava a ell, però la urgència que sentia, va pensar, d’adreçar-lo per fi, ja la coneixia, era estranyament exactament la que l’havia turturat tan sovint en aquelles ocasions. Excitat, va posar-se finalment al llit disposat a explicar-se. “Sieglinde…”, va començar. Però va sentir-se tan fals, que es va haver d’interrompre. “…Què t’ha semblat, el conte d’avui?” Ella va riure i va deixar anar el llibre que llegia sobre la falda. Encara mig rient: “Bé, una mica patillero, com sempre, però bé. El tornen boig aquests contes, no sé com t’ho fas, però realment tens molt d’èxit.” Ara va somriure ell, mirant-la amb una estranya condescendència. “T’ho dic perquè avui era diferent”. Ella va deixar de llegir definitivament. “Avui estava basat en fets reals. Això de la merla és real”. Una pausa incòmode. La nàusea li va tornar, aquest cop més forta que mai, i inesperada, aquest cop, perquè realment s’havia autoconvençut que explicar-ho li serviria per deixar-se de sentir tan marejat. “Com que és real?” “Ha passat de veritat, Sieglinde. Avui era allà a Frankfurt, després de la visita a l’arxiu, era allà fent una migdiada a la riba del riu, i de cop una merla ha volat cap a mi i m’ha parlat amb veu humana”. Una pausa encara més llarga i aquella nàusea que no se n’anava. Evidentment, ella no se’l va prendre seriosament i va esclatar a riure. Mentre li acaronava la barba, va dir-li: “I també t’ha dit que t’ajudaria i que no havies de tenir por? I què més?” Ara l’abraçava i li buscava la mirada, juganera, amb un somriure d’orella a orella. “No, això no. M’ha dit: “Tots els éssers vius són esclaus dels seus instints. Els homes inclosos”. De veritat, Sieglinde, que m’ha passat això. Una merla ha parlat amb mi com una persona normal, m’ha corregit o amonestat, com si diguéssim, i després se n’ha anat volant. Ha sigut increïble, no sé pas què fer, ara, amb això, tot el dia que m’ho miro i m’ho remiro per totes bandes i que no deixo de trobar-me malament”. Una pausa encara més llarga. Ella va prendre distància. Va semblar que s’obria una clariana de credulitat en la seva mirada, però després va tornar aquell somriure carinyós. Va espetar: “Va, a dormir. Estàs molt cansat, tant anar amunt i avall acabarà amb tu”. I va tancar el llum, va estirar-se i el va abraçar per darrera fent-li la cullera. Sobre el coixí, ell encara va tenir temps de pensar que el seu intent havia fracassat estrepitosament, que evidentment, evidentment, ningú el creuria, ja ho podia explicar a tothom i cridar-ho als quatre vents, si volia, que ningú el creuria. I llavors aquell abisme tan incommensurable es va fer encara més ample davant seu i la terra se li va escolar sota els peus i, notant com queia suaument, avall, avall, i com tot al seu voltant s’impregnava d’una foscor infinita, va finalment adormir-se.
Aquella nit va somiar que viatjava en un tren. Increïblement, els vagons no rodaven per terra, sinó que flotaven per sobre una aigua gris turquesa, moguda, sí, però no pas amb mar de fons, sinó amb onades curtes i cantelludes. A l’horitzó, el gris turquesa es feia pàl·lid i brillant alhora, i es tornava un cel blanc de dematí, encès com una llum elèctrica sobre les aigües. Fent més atenció, hom descobria, molt a la dreta de la finestra bruta del vagó, els murs de color beix d’unes cases, incongruents al mig d’aquell desert líquid. Era gairebé com un miratge. Però no: el tren reduïa la velocitat i arribava a una estació. Davant seu – perquè havia baixat del tren, i ara caminava sobre un terra de marbre – s’estenia una ciutat. Desenes de façanes de gust oriental s’abocaven una rere l’altra sobre el gris turquesa de l’aigua. El seu blanc esmaltat contrastava contra la llum elèctrica de fons, que no s’havia apagat, sinó que seguia saturant i difuminant la línia de l’horitzó. Va seguir caminant sobre el marbre, volent percebre millor la curva que feien les façanes, les sanefes, les columnes en espiral, cap a la dreta. Li va semblar, després de fer-hi una ullada molt més llarga del que s’havia imaginat, com si de cop hagués descobert el truc d’una il·lusió òptica, que era igual, que la curva no es devia acabar mai. Una olor immunda de peix li va pujar als narius. Fins a l’alçada del nas s’elevava una boira pútrida, de color de sofre, va pensar en el somni, però no feia pas olor de sofre, sinó de peix en descomposició. Va seguir caminant per veure què s’amagava rere les façanes. Rere les façanes no hi havia res, només hi havia un laberint de passarel·les de marbre sobre les ones punxegudes de color gris turquesa. De cop li va semblar sentir crits: molts nens de totes les edats van aparèixer de totes bandes, cridant i xerrant entre ells, amb motxilles d’anar a l’escola, i el van perseguir per aquell laberint de marbre, sabent molt millor que ell el camí per sobre de l’aigua, de manera que no sabia dir si eren els nens que el perseguien a ell o ell que perseguia els nens. De cop es van agrupar tots i sense deixar de fer soroll van entrar per una gran porta de marbre a un palau renaixentista que devia ser la seva escola. Ell els va observar encuriosidíssim, i a continuació va seguir caminant per la passarel·la de marbre paral·lela a la façana del palau i a un canal que feia l’aigua en aquell punt, un canal llarg, llarg, que, a diferència dels altres canals que havia vist amb anterioritat, no virava cap enlloc, sinó que desembocava a mar obert. Al fons del canal, una gran porta de ferro colat tapava la vista del paisatge exterior. Però a la dreta del canal es dibuixava una porteta elevada, feta només de barrots, que prometia una bona perspectiva. Va dirigir-se cap a ella. Allò que va veure a través seu li va fer venir una serenor profunda. L’aigua era la mateixa, les mateixes ones punxegudes de color gris turquesa. No gaire més enllà de la ciutat, però, i en paral·lel a ella, davant per davant de la curva infinita de façanes i del laberint de passarel·les de marbre, s’estenia una línia de xiprers verds, verds, un verd rere l’altre com un festí de verds, cadascun d’ells particular però tots portadors del mateix missatge terrible. Va veure, entre els xiprers venerables, una gran porta de color de terra, i mentre es deia a si mateix que allò no podia ser res més que un cementiri, tot al seu voltant es va transformar de sobte. Es va trobar aquest cop enmig d’una plaça, també de marbre, tan blanca que l’encegava. Al seu davant s’erigia una atapeïda església barroca. A la dreta, una escalinata ampla i de pendent a penes perceptible manava a un embarcador noble, també de marbre, marcat per dues columnes plenes d’inscripcions incomprensibles, soles sobre l’aigua a banda i banda. L’aigua gris turquesa banyava amb cura una gran llosa, que s’enfonsava igual d’imperceptiblement cap enfora. Va girar el cap. A l’esquerra de l’església, a l’altrea costat de la plaça, va descobrir-hi un canal, més estret que el de l’escola renaixentista. Un petit pont d’una sola volta, d’una consistència estètica que desafiava la raó i el judici, conduïa des de la plaça de marbre a l’interior, semblava, de la façana blanca i groga a l'altra banda del canal. Va sentir-se completament sobreestimulat, en aquella placeta, però feliç, confiat. No li costava rendir-se a la impossibilitat de copsar veritablement la importància o el significat d’aquella disposició arquitectònica, que sens dubte intuïa. I llavors van aparèixer davant seu, sortint de darrera l’esglèsia una a una, movent-se molt lentament com en els crèdits d’una pel·lícula, les següents lletres, enormes i daurades, com de pa d’or: THE GLORY OF THE DAY THAT BROKE UPON ME IN THAT DREAM. I sense tenir temps de deixifrar-les va despertar-se.
Era un altre matí radiant de primavera. Les cortines blanques filtraven els raigs del sol i projectaven una llum tènua i amable a l’interior de l’habitació. Com cada dia, la seva dona havia marxat aviat sense despertar-lo. Va incorporar-se i va fregar-se la cara amb les mans. Fins al moment, la ressaca del son l’havia protegit de la veritat, però quan va veure’s assegut al llit li van tornar a la memòria els fets del dia anterior. Des del fons del tòrax li va tornar a pujar aquell malaverany en forma de nàusea insistent. Per acabar d’assegurar-se que no l’enganyava el seu cervell emboirat encara d’aquella boira pútrida de color de sofre i olor de peix, va dirigir-se a la cuina i va regirar la seva bossa a la recerca de la llibreta. Efectivament: estava escrit amb tinta blava. Va rellegir el relat d’aquell matí desconcertant, amb totes les comes, tots els punts i tots els salts de pàgina. Quan va haver-se definitivament convençut a si mateix de la indiscutibilitat de la cosa – a punt per a repetir, va pensar, la cursa d’obstacles en què s’havien convertit els seus dies – va procedir a fer-se una dutxa. Sota l’aigua va descartar anar a la universitat. S’inventaria alguna excusa i recuperaria matèria amb els alumnes més endavant. La tinta blava se li va reaparèixer llavors amb tota la seva cruesa. I va decidir, amb una sensació estranyíssima al cos, dutxat, net, però suant com un porc al mateix temps, que no podia ser, que havia de seguir intentant comunicar l’esdeveniment. Sense preocupar-se més de les seves obligacions quotidianes i professionals, sentint que el que havia experimentat l’eximia, com si diguéssim, de participar de la vida en societat, almenys fins que s’hagués aclarit tot, va trucar el seu amic D., un biòleg reputat que ensenyava a la mateixa universitat. El va anar a trobar a un bar del centre. “D.”, va dir-li, jugant amb el paquetet de sucre del cafè, “tinc una consulta una mica estranya, però crec que t’interessarà. Ets la primera persona en qui he pensat…” Va interrompre’s. Va mirar, pel finestral impecable de l’aparador, el dia primaveral que feia a fora, serè i transparent, i el va envair la mateixa vergonya que havia sentit la nit anterior just abans de parlar amb la seva dona. Va deixar caure el paquet de sucre. “T’escolto”, va dir-li D. “Hi ha algunes espècies d’ocells que poden imitar sons, no? “Sí, moltes espècies de lloros, per exemple. També imiten la veu humana.” “Només lloros?” “No, no, hi ha moltíssims ocells a la terra, els de la família dels lloros són especialment coneguts per aquesta particularitat, però moltes altres espècies poden imitar tot tipus de sons. A vegades forma part del seu ritual d’aparellament, i a vegades no se sap ben bé per què ho fan. Podria ser que ho fessin només per divertir-se.” “I les merles?” “Les merles?” “Sí, una merla normal i corrent, de les que es passegen pels jardins i els parcs. Poden parlar, les merles?”. Es va fer un silenci. Va pensar, excitat, que aquell era el moment decisiu, el moment de la ciència, el moment en què l’única instància amb la potestat de jutjar el seu cas pronunciava el veredicte. D. va riure. “Em sorprendria molt, que una merla parlés. A vegades se les ha sentit imitar sons, com sirenes de policia, per exemple, o tons de mòbils. Però parlar… és una altra cosa.”
No és que hagués esperat un altre judici. Inconscientment, però, havia anat retardant el moment d’encarar-se a la impossibilitat d’explicar allò que havia viscut, confiant estúpidament en la remota possibilitat que res fos el que semblava, confiant estúpidament, irracionalment, va pensar, en la possibilitat alliberadora de la ficció. Ara hi topava de cares, contra aquella impossibilitat, i l’envaïa un calfred acompanyat d’un formigueig insuportable davant del cafè que no havia consumit. “Però…”, va sortir-li, “imagina’t… imagina’t que passa. Imagina’t que només t’he citat aquí per explicar-te que he sentit parlar una merla. Què pensaries? Com a científic, vull dir, com a expert. Com reaccionaries?” La cara de D. començava a expressar un principi de preocupació. “Parlar com? Alguns ocells imiten la veu humana, però això no vol dir que puguin parlar.” “Parlar de veritat, com tu i com jo, amb veu humana. Articular una frase, interpel·lar un interlocutor, parlar, en fi…” No va atrevir-se a mencionar allò de que la merla li havia llegit el pensament. La preocupació, o la seriositat, més aviat la seriositat, va pensar, s’havia instal·lat definitivament a l’expressió facial de D. “Si això s’observés… una cosa així posaria en dubte tot el que coneixem sobre la natura. La ciència no ho podria explicar.” La nàusea, l’abisme, la suor, el calfred. D. va dir-li, amb un rictus a la cara que expressava tanta desconfiança com una estranya admiració: “Què m’estàs intentant dir, amb tot això?” “És només una inquietud que tinc.” Va riure’s d’ell mateix i va continuar: “Però de veritat, què… què passaria, què hauria de passar, com dius tu, si algú observés un fenomen així, aparentment inexplicable, què hauria de fer, perquè el creguessin?” “Ho hauria de demostrar. Ho hauria de demostrar davant la comunitat científica.” D. no havia tardat ni un segon a respondre. Li va venir a la memòria l’escena d’una pel·lícula de cinema, de Jurassic Park, va pensar, però no hi posaria la mà al foc, potser ho barrejava amb aquella adaptació dolentíssima de La volta al món en vuitanta dies, l’escena precisa en què un científic, en una aula d’universitat plena de gom a gom, descobreix el pterodàctil viu que ha portat de Venezuela per ensenyar-lo a tothom, i tota la sala s’exclama admirada a l’uníson. I amb aquesta escena borrosa gravada al cervell va aixecar-se de la cadira, va pagar els cafès, va despedir-se ràpidament de D. i va marxar.
Dos dies més tard pujava en un tren cap a Frankfurt del Main. El paisatge s’escolava contínuament per l’angle oposat de la finestra. Se sentia eufòric i esgotat, i mirava aquella primavera alemanya tan diàfana, que li prometia pròrroga rere pròrroga. I en aquell moment de calma inusitada va aparèixer-se-li el teló gris d’un teatre, el seu moviment noble cap endins, el seu desplegar-se corb i serè davant de la il·lusió de l’escena. Va pensar en la beneïda innocència de Siegfried i en la seva sort, o la seva desgràcia, d’haver-ho d’aprendre tot de la natura. Es va posar en el seu lloc, en el lloc d’aquell ridícul heroi del repertori, amic d’un os i contínuament sorprès de descobrir la seva alteritat per oposició a la normalitat del seu entorn, Siegfried, bèstia innocent i àvida de participar en un sistema que et neutralitzarà, t’hauries d’haver donat per satisfet amb el do extraordinari de poder parlar amb aquell ocell, sí, amb la teva dansa estúpida i fructífera, amb el teu diàleg confiat amb el vent fusta, que de cop esdevé una veu humana, comprensible i avisadora, de vital importància pel futur del teu món, i per tu mateix, pel paper que hi fas, Siegfried antisemita i infantil, versat en l’art d’entomar-ho tot tal com t’arriba, més que un heroi un animal desbocat i ignorant de si mateix. El teló va acabar de plegar-se sobre si mateix i l’escena va desaparèixer, i va pensar, va recordar amb certesa el moment inquietant, sempre acompanyat d’una música concreta i delicada, la més precisa, la més intel·ligent de l’obra, va reflexionar, el moment inquietant d’abandonar la ficció, d’adonar-se que tot era una farsa, que tot succeïa en aquell espai inexistent que s’obria cap enrere a cada acte i que desapareixia després tot sencer, tan passatger com la veu i tan important a la vegada. Era un moment trist i difícil, el moment del foc, com a Versailles al segle XVII, va pensar, amb les flames escampant-se sobre la tela i la fusta i la pintura, i amb el soroll dels decorats esclatant en guspires, fonts i més fonts de guspires sobre l’escena com el foc de les espigues sobre els camps al mes de juny. Va arribar a Frankfurt del Main i va dirigir-se cap al punt precís del tapís verd on havia tingut lloc l’esdeveniment. Sentia enveja de Siegfried. Es preguntava què feia diferent aquell espai rere el taló gris de la riba del Main, on tot era igual d’afirmatiu i correcte, on els membres de la Rudergemeinschaft Sachsenhausen seguien fent anar amunt i avall les seves embarcacions. Va deixar les coses sobre la gespa, es va asseure, i va esperar, pacient, la tornada de la merla.
Els primers dies, que es van anar fent cada cop més llargs, va aguantar-li la mirada amb orgull a aquella riba tranquil·la i coneguda. Desapareixia tan poc temps com li era possible, sovint de matinada, quan – es deia a si mateix – les merles ja dormien, per assegurar-se les màximes possibilitats d’èxit. No s’aixecava mai del seu lloc, que era exactament el mateix lloc on s’havia posat aquell matí de maig a descansar de la feina a l’arxiu, per por de perdre’s el moment decisiu. Amb ell havia portat una càmera. Era necessària, va pensar, dir glaub‘ ich nicht mit dem Ohr‘, dir glaub‘ ich nur mit dem Aug‘, la contemporaneïtat és feta d’imatges, és en si una gran obsessió per la imatge, demostrar quelcom significa fer-ne una imatge, portar el missatge en forma de representació, no n’hi ha prou amb les orelles i amb les memòries, per demostrar l’existència del món, calen les retines. Naturalment, la bateria de la càmera va acabar-se al cap d’uns dies, però és difícil de dir si ho va arribar a saber mai. La seva atenció exclusiva la tenia el cant burleta de la merla, que sentia sense parar al seu voltant, el cant variat, sempre més llarg que el de qualsevol altre ocell, sempre imprevisible, viu i atapeït com poques altres expressions de la naturalesa. Merles i més merles se li acostaven i jugaven a entendre la seva figura fosca, bruta i malmesa sobre el Main, i li etzibaven el seu cant interessat i provocador sobre el tapís cada vegada més groc on s’estava. Però mai li parlaven. Mai el miraven amb una mirada humana i obrien el bec i l’interpelaven amb paraules comprensibles. Mai l’amonestaven sobre el sentit de l’existència.
Van passar els mesos. La seva ment cansada – perquè no dormia, o dormia malament, a mitges i sempre amb un ull obert, com un animal a la selva o a la savana africana – es perdia cada cop més lluny de la seva parcel·la. Cada cop tenia menys en compte la retina i més present la sensació insuportable de no arribar mai a la calma del sentit, d’acostar-s’hi, de tocar-la, i de perdre-la una vegada i una altra sense remei. Al cap i a la fi, va tenir encara forces per reflexionar, al cap i a la fi allò que l’havia condemnat a descobrir el seu abisme no era més estrany, no podia ser més estrany que el que havien viscut els empresaris Fritz Roy i John F. Metz i les seves respectives mullers, Margaret Roy i Rose Metz, aquell vespre de juliol de 1910 a Newark, en el qual van captar per primer cop, incrèduls i atònits, com havia llegit en un article que ja havia mig oblidat, el “to avellutat” de la soprano Mariette Mazarin a través d’un gramòfon, que cantava, segurament més desubicada que mai, les notes de Salome des de l’estudi del professor Lee de Forest, pioner de les retransmissions de ràdio als Estats Units, a poca distància de la Grand Central Station de Nova York. Li va venir a la memòria l’única foto que es conserva d’aquest esdeveniment, el blanc i negre primitiu i les figures destacant-se a penes com en un gravat, el doctor de Forest dret i concentrat, amb auriculars, i Mariette Mazanin asseguda amb un gest corporal incòmode, amb els llavis a prop de la campana a través de la qual el seu timbre estimat i reconegut esdevindria un reguitzell d’impulsos elèctrics que arribarien instantàniament a l’aparell de Newark i es desplegarien pel saló entapissat i humit sota els ulls i les orelles encantades dels presents. Allò que havia viscut no era més incomprensible que Venècia, va pensar, amb el seu filtre gris turquesa i la seva inconsistència, amb la carn dels seus carrers i el marbre de les seves cares. Va arribar l’hivern. I amb ell el moment, fascinant i terrible, de no recordar mai més res.
Gezeichnet: Schattenhaar
Bayreuth, Juli 2023
Comments